Los niños de la estación Leningradsky

Siempre cuando me voy a dormir digo... buenas noches mamá. Aunque ella no esté cerca...

Posar-se en el lloc d'un nen que no té mare és impossible per mi. Sincerament, puc arribar a entendre, puc arribar a solidaritzar-me amb ell, a sentir tristessa i amargura... però mai sabrè què és no tenir mare. Potser és per això que d'aqui dues setmanes ja no recordarè aquest documental. És egoísta però entenc que el meu cervell vulgui prioritzar pensaments i records que esborrin els que esdevenen com a nous en veure aquest documental. Perquè? Suposo que per no patir l'angoixa que em produeix el video en si...

De totes formes, vull fer una reflexió sobre el documental. És molt trist el que hem vist avui a classe. El primer que he pensat ha estat: que poc valorem el que tenim. Posteriorment he sentit molta tristessa per aquests nens i finalment ràbia contra el sistema. Suposo que perque persones com jo puguin estar aqui escribint en un ordinador, d'altres s'han de morir de gana, almenys tal i com està muntat el sistema. Però, realment cal a sobre humil·liar aquests pobres nens amb pallises policials o d'altres maltractaments com els rebuts per part dels pederastes?

Aquestes qüestions són de caire étic però necessitava exposar-les.

Tornant al tema de les mares... m'ha xocat emocionalment veure uns pobres nens demanant entre plors tornant al cantó de les seves mares. Realment necessiten fer-ho. No crec que sigui al cent per cent per la figura de la mare en si, que evidentment també, sinó que ells deuen pensar en que amb una persona que els estimi, disposaran d'unes "comoditats" que sense ella no poden arribar ni a tastar. Dit d'altra manera, la imatge materna esdevé amb un nou significat: el de cobrir, a més de les necessitats afectives, moltes altres necesitats (com per exemple, fisiologiques).

No tinc res més a dir. M'ha semblat realment constructiu mirar aquest documental.

La palabra progreso no tiene ningún sentido mientras haya niños infelices - Albert Einstein