Mnemotècnia

- Pero, cómo lo haces para adivinar las cartas?

- Es sencillo. Trato de imaginarmelas en el palacio de la memoria.

(silenci)

- Está bien... ¿qué es el palacio de la memoria?

- Oh... el palacio de la memoria puede ser cualquier recorrido, todos podemos elaborar uno y en él, conoceremos hasta el más pequeño de los detalles. Así, mi palacio de la memoria resulta ser un recorrido por el carnaval, que solía hacer con mi padre cuando yo era muy pequeño. Luego, imagino a cada carta allí, así por ejemplo , la J de corazones, es una reina con cuernos de demonio. El 2 de rombos, son dos patitos con una pistola. Es una cuestión de memoria.

[...]

- No lo hagas, no vayas. Le falta una J para hacer trio, y ésa es la que va a salir ahora.

- Vaya, me planto.

- Me planto...

- y yo

- Vamos chicos, otra mano?

- No... deja de perder la gracia cuando juegas con un brujo.

El mentalista, guió adaptat

Doncs si, avui vull començar l'entrada amb aquesta referència al mentalista. Però avui no toca  tornar a parlar d'una sèrie (un altre dia, si de cas, el mentalista també té molt a veure amb la psicologia). El que vull introduir és l'art de les tècniques mnèmiques que vam estudiar amb l'Ernest Luz a classe de pràctiques. Com diria ell "en varem fer un tastet".

La mnemotècnia, és una eina útil alhora de recordar qualsevol tipus d'informació. La finalitat de la tècnica, com bé es va deixar clar a pràctiques, és la de tenir un recurs d'associació d'imatges per tal de poder recuperar informació. I és que, sense memòria no hi ha memòria.

Els origens de la mnemotècnia daten de l'origen de les cultures. Quan no es podia deixar constància escrita d'allò que es pretenia recordar, la gent usava aquestes tècniques per no oblidar-se. Clar que amb l'arribada de l'escriptura aquesta va deixar de ser una eina útil. La memòria, principal defensa contra l'oblit, no es va poder defensar de l'escriptura.

De totes formes, actualment i personal, opino que hi ha certes situacions de la vida en les que pot anar genial un petit reforç mnèmic. Un debat, un discurs, un monòleg... imagineu-vos en una festa on us encarreguen de fer un monòleg (la qual cosa us mata de ganes) però el vostre principal problema és la memòria. Ja sabeu, palau de la ment i a fer riure. Un exemple un pèl absurd però anàl·logament vàlid.

Així doncs, si tenim la capacitat d'entrenar la ment amb les possibles tècniques mnèmiques (associació d'imatges als diferents elements o parades d'una ruta, associació d'imatges a un llistat de persones, etc) ens serà de gran ajuda en certs moments on l'escritura, no hi pinta res.

En breu, parlarè sobre la curva de l'oblit. Bona setmana!

La pecera de Eva

Ahir em trobava a l'ordinador de casa. Estava matant l'avorriment abans de marxar al llit quan de sobte vaig sentir coses molt rares provinents de la televisió. Eren converses entre adolescents. Adolescents amb problemes d'adaptació i conductes anòmales. Vaig seure al sofà per veure amb més deteniment aquella sèrie.

La pecera de Eva, nova sèrie de Telecinco. La veritat és que no soc gaire amant de la tele. Només m'agrada mirar The Simpsons (una tradició que mai passarà a la història) i Padre de familia. Però de tant en tant tracto d'enganxarme a alguna sèrie de les noves aviam que tal...

Bé, aquest post no tindria sentit si la sèrie de la que us parlo no tinguès com a protagonista una psicòloga i és que, Eva, és una psicòloga encarregada de tractar i solucionar diversos problemes (molt tòpics per cert) dels adolescents d'un institut. La sèrie en qüestió no està del tot mal·lament. Si més no, el plantejament és original ja que en un 70% del temps de duració, es van passar a la consulta abordant els problemes. Entenc que aquestes sèries no ofereixen una clara visió de la realitat (començant per els adolescents, encarnats per actors amb força més edat del que volen aparentar i acabant per molts dels problemes que s'aborden que són tòpics fins a la sacietat) però és un altre tipus d'apropament. No ho mostren tot però tampoc enganyen.Com a dada curiosa, els guions han estat supervisats per un grup de psicòlegs i això ja mostra una petita garantia.

Animo a la gent a mirar-la, com a mínim resulta entretinguda i es poden extreure algunes conclusions com les que he tret jo. Us deixo amb una foto. Siau! ;)

Expectatives: amigues o enemigues?

Bé, després de més d'un mes sense explicar res en el blog torno amb una entrada per tractar d'exterioritzar un pensament que fa temps que em ronda pel cap.

Les expectatives formen part de la nostre vida. Aquell conjunt d'idees preconcebudes provinents de la imaginació i que fan del futur alló que volem esperar. Si, poden magnificar un moment ja de per si entranyable però què passa quan la situació no és a l'altura de l'expectació?

Fa uns quants dies, a una sessió del CAPI varem parlar sobre la manera ideal d'afrontar les situacions. Vam parlar sobre l'enteniment de les situacions i de que la millor forma és fer-ho com un llibre en blanc. És a dir, sense cap mena de idea preestablerta sobre com serà allò que ens trobarem.

La veritat és que si que pot ser la millor forma, així estem preparats per qualsevol cosa però com a punt negatiu es crea l'ambiguitat de no estar preparat per res. És com si ens trobessim quelcom nou amb la mentalitat disposada (ja que no haviem establert cap idea preconcebuda) però alhora no estem preparats ja que, simplement és quelcom nou. Sona estrany, ho se.

De totes formes, i ara parlo en primera persona, forma part de mi crear sempre diverses realitats artificials alhora d'imaginar-me com serà una situació. És això el que em perd. Per exemple, ahir, en un dia que sembla ser que si no fas un pla brutal ets un pringat, jo ja tenia a la ment aquesta etiqueta de com seria la nit: brutal. I la veritat és que res més lluny de la realitat. No entrarè en detalls que no interessin a ningú però senzillament no va ser la nit que esperava. Conseqüències? Una gran decepció. Però és quelcom que no aprenc mai. No puc evitar crear expectatives: aquesta nit m'ho passarè genial, aquesta persona es portarà tant bé com jo m'he portat amb ella, l'exàmen no serà difícil i un llarguísim etcetera.

La solució està ben clara. Cal anar sempre amb una certa predisposició a gaudir  i a trobar el cantó positiu de les coses. Mai quedarem del tot satisfets amb certs aspectes però com a mínim, i sempre i quan no anem amb expectatives, aprendrem a trobar alló que fa de tots els moments un pel més profitosos.

La psicologia transpersonal: Wilber i Maslow

La psicologia transpersonal és una branca de la psicologia que estudia les dimensions espirituals de la psicologia humana. Considera a l'ésser humà una entitat integral formada per cos-ment, emocions i ànima. A través d'una metodologia empírica, ha anat apropant el diàleg entre la pràctica psicològica i certs principis de tradicions espirituals per tal d'establir dinàmiques i aplicacions terapèutiques amb fi de trascendir a l'ego i sanar possibles traumes psicològics que ens limiten de forme inconscient.

Amb aquesta breu descripció us dono la benviguda a la psicologia transpersonal, un fenomen psicologic que va abandonar a finals dels anys 60 la branca principal de la psicologia de la mà d'autors com Stanislav Grof, Anthony Sutich, Miles Vich o el mateix Abraham Maslow entre d'altres.

D'on sorgeix la necessitat de crear un nou corrent psicologic? Bé, aquests autors van considerar que era necessari donar-li importància a certs fenòmens i experiencies de la consciencia que fins ara no habien estat abordats d'una forma principal. Així doncs, Maslow proposà al 1969 el terme transpersonal  que per ell esdevindria la quarta força (considerant el conductisme, el psicoanalisi i l'humanisme com a primera, segona i tercera respectivament).

És important en aquest àmbit parlar d'un dels autors contemporanis que més ha influenciat en la psicologia transpersonal: Ken Wilber. M'agradaria centrar-me sobretot en el seu model d'espectre de la consciència, referent de molts psicòlegs transpersonals a l'hora de diferenciar els problemes de certes patologies psicològiques en relació amb estats prepersonalñs i transpersonals.

Diagrama de l'Espectre de la consciència

Nivell de la ment: On la consciència íntima de l'home és equivalent a la realitat més absoluta i fonamental de l'univers. L'home s'identifica amb l'univers, la totalitat. Considerat com a únic estat real de la consciència ja que els demés són generalment ilusions.

Nivell transpersonal: És la zona supraindividual. IOn l'home no és conscient de la seva identitat amb la totalitat. Tot i així la seva identitat està més enllà dels limits del seu organisme. Aqui es donen els arquetips (representacions considerades model de qualsevol manifestació de la realitat).

Nivell centaure o existencial: S'identifica amb la totalitat de l'organisme psicofísic. És el primer nivell on s'estableix el limit entre el "si mateix" i "la resta". Comencen a desenvolupar-se els processos de pensament racionals. En aquest nivell, hi ha el subnivell de les bandes biosocials (on estan les premises culturals i les institucions socials tals com el llenguatge o la lògica).

Nivell de l'ego: On l'ésser s'identifica només amb l'ego. L'organisme queda escindit en una psique i un soma. L'home no diu "soc un cos" sinó "tinc un cos". Amb aquesta premisa, s'identifica amb l'imatge de la totalitat del seu organisme. Hi ha un subnivell anomenat Bandes filosòfiques (on predominen els processos intelectuals i simbòlics).

Nivell de l'ombra: L'últim nivell de la persona. Només s'identifica amb parts de l'ego. Produeix un procès de transformació de la consciència on deixa d'identificar-se amb aspectes de la seva propia psique considerats indeseables (conformen l'anomenada ombra). Així doncs, l'home s'identifica amb una imatge de si mateix empobrida i inexacta.

Així doncs, el que tracta d'esclarir el diagrama és que, amb cada nivell hi ha una identitat més reduida, des de la totalitat universal fins a la individualitat de la persona i la seva psicologia.

La psicologia transpersonal, per concloure, ha contribuit i ho segueix fent, a l'expansió de l'individu. Si haguès d'existir un postulat general per descriure-la seria el següent: la identitat de l'individu no s'expressarà en la seva totalitat fins que aquest trenqui amb les barreres de l'individualitat i entri en consonancia amb tot el que el rodeja.

Maslow va dur a terme un estudi sobre la psicologia de les mentalitats més avançades que ha donat la humanitat; Jesus, Siddhrtha Gautama i altres iluminats eren la classe de subjectes que interessaven a Maslow en aquest estudi. Les conclusions d'aquest estudi poden extrapolar-se a les de l'home autorealitzat segons la seva piràmide:

Maslow llegó a la conclusión de que estas personas iluminadas, es decir,  los seres psicológicamente más sanos,se distinguían en que su sentido de la identidad no estaba encerrado en su persona, en su ego, sino que era más amplio. Era una identidad “transpersonal”, una identidad que se ampliaba hacia una comunión con la totalidad de los fenómenos y de los seres. Se interesó por el estudio de las “experiencias cumbre”, experiencias de plenitud, que muchas personas han experimentado, aunque sólo haya sido por un momento muy breve, y que bien pueden ser un indicio de un potencial humano. Así, Maslow desarrolló su teoría de las “necesidades”, titulada “Una Teoría de la Motivación Humana”, en la que propone la existencia de una jerarquía de necesidades humanas.

Per a més informació:

http://es.wikipedia.org/wiki/Psicolog%C3%ADa_transpersonal
http://www.xabiaaldia.com/nukexd/modules.php?name=News&file=article&sid=785
http://www.acharia.org/contribuciones/el_espectro_de_la_conciencia.htm

Los niños de la estación Leningradsky

Siempre cuando me voy a dormir digo... buenas noches mamá. Aunque ella no esté cerca...

Posar-se en el lloc d'un nen que no té mare és impossible per mi. Sincerament, puc arribar a entendre, puc arribar a solidaritzar-me amb ell, a sentir tristessa i amargura... però mai sabrè què és no tenir mare. Potser és per això que d'aqui dues setmanes ja no recordarè aquest documental. És egoísta però entenc que el meu cervell vulgui prioritzar pensaments i records que esborrin els que esdevenen com a nous en veure aquest documental. Perquè? Suposo que per no patir l'angoixa que em produeix el video en si...

De totes formes, vull fer una reflexió sobre el documental. És molt trist el que hem vist avui a classe. El primer que he pensat ha estat: que poc valorem el que tenim. Posteriorment he sentit molta tristessa per aquests nens i finalment ràbia contra el sistema. Suposo que perque persones com jo puguin estar aqui escribint en un ordinador, d'altres s'han de morir de gana, almenys tal i com està muntat el sistema. Però, realment cal a sobre humil·liar aquests pobres nens amb pallises policials o d'altres maltractaments com els rebuts per part dels pederastes?

Aquestes qüestions són de caire étic però necessitava exposar-les.

Tornant al tema de les mares... m'ha xocat emocionalment veure uns pobres nens demanant entre plors tornant al cantó de les seves mares. Realment necessiten fer-ho. No crec que sigui al cent per cent per la figura de la mare en si, que evidentment també, sinó que ells deuen pensar en que amb una persona que els estimi, disposaran d'unes "comoditats" que sense ella no poden arribar ni a tastar. Dit d'altra manera, la imatge materna esdevé amb un nou significat: el de cobrir, a més de les necessitats afectives, moltes altres necesitats (com per exemple, fisiologiques).

No tinc res més a dir. M'ha semblat realment constructiu mirar aquest documental.

La palabra progreso no tiene ningún sentido mientras haya niños infelices - Albert Einstein

La controversia de les xarxes socials: ajuden realment a crear un entorn social?

Bon dia!

Avui m'agradaria parlar una mica i establir un debat sobre les xarxes socials del tipus facebook, msn, tuenti...

Les xarxes socials són una eina molt útil alhora de comunicar-se i interactuar amb les persones (fins al grau de retrobar-se amb antics amics, etc)

Però la gent en sol abussar. És ben cert que usades amb mesura poden aportar un munt der tasques útils però, si es comet un abús, poden aportar exactament els efectes contraris a la seva tasca principal : la de socialitzar a les persones.

M'agradaria aportar un exemple que fes més entenedora aquesta petita controversia. Imaginem per un moment que tenim un problema X a parlar amb una persona que pel que sigui no tenim a l'abast. Rapidament (i ja que el telefon sembla estar un pèl eclipsat degut a la comoditat d'internet) pensem en una de les xarxes socials anteriorment esmentades. Hi ha dues formes, sota el meu enteniment i percepció, d'abordar la qüestió:

1) Afegir un missatge a la bústia d'aquesta persona dient-li que ens agradaria mantenir una conversa amb ella per parlar del nostre problema.

2) Afegir un missatge a la bústia d'aquesta persona abordant directament el problema.

Ambdues comporten una sèrie de conseqüències. Anem a veure-les:

Si se li planteja a la persona de quedar per fer un café o qualsevol altre activitat, establirem un contacte directe i "real" amb aquesta i per tant fomentarem la socialització ja que podrem tractar el problema cara a cara i així, fins i tot, ens estalviarem problemes comunicacionals. Bravo! Li hem donat un bon ús al facebook!

D'altre forma, si se li planteja el problema directament per la xarxa social, no establirem comunicació oral amb ella, fomentarem un ús incorrecte de l'eina i a més, és possible que hi hagin problemes a nivell comunicacional o fins i tot malentessos.

M'he volgut centrar en aquest exemple però és extrapolable a qualsevol altre situació que demani l'intervenció de les xarxes socials. El vertader problema és que es talla la comunicació oral, no es fomenta la sociabilització de la persona i el que és més greu, es crea una tendència a solucionar els problemes mitjançant les xarxes socials que, d'altre banda, resulten un mètode molt més fàcil de no afrontar els problemes "cara a cara".

Què opineu? Està bé que la gent solucioni els problemes mitjançant les xarxes socials? No seria més convenient usar-les només per trobar-se amb els amics o per establir un diàleg amb la finalitat de trobar-se cara a cara?

El debat queda obert ;)

Influeix la vida quotidiana en els somnis?

Arribem un dia a casa, estem cansats i volem desconnectar del món material durant una estona. Ens disposem en una còmode posició i tanquem els ulls de manera que una gran part dels estímuls exteriors no puguin ser interpretats. De sobte ens veiem submergits en un món d'imatges i sons lleugerament distorsionats, en el qual podem ser, o no, nosaltres mateixos els protagonistes. Protagonistes d'una pel·lícula que no podem controlar.

El món oníric, els somnis, han despertat sempre una gran curiositat en les persones. Temps enrere, els nostres avantpassats atribuien qualitats espirituals i religioses als somnis. Al llarg de l'història, molts investigadors han plantejat moltíssimes qüestions i hipotesis sobre aquesta qüestió, però poques són les conclusions realment determinants a les quals s'hi ha arribat.

Al llibre " Interpretación de los sueños" de Sigmund Freud, s'hi dedica un apartat a parlar sobre possibles estímuls que poden variar els continguts dels somnis. S'hi fa ressenya a l'investigador Maury, que va dur a terme certs experiments sobre subjectes voluntaris per corroborar aquesta teoria. Es citaran aqui alguns exemples:

1. Li fan pessigolles al nas amb una ploma als llabis i a la punta del nas. Somia qu es sotmès a una horrible tortura consistent a colocar-li una careta de peix i arrancar-li desprès violentament juntament amb el rostre.

2. Froten unes tissores amb unas tenaces. Somia amb unes campanades i es troba enmig de la revolució de 1848

3. Li fan olorar colonia. Somia que es troba en el Cairo, a la tenda de Juan María Farina. Desprès segueixen boges aventures de les quals no se'n recorda amb claretat.

4. Li pessiguen lleugerament el clatell. Somia amb que li posen una pomada i pensa en un metge de la seva infància.

També s'ha observat, a base de relats d'altres somnis, que a vegades l'estímul en qüestió, es manifesta al món oníric en forma de desenllaç, això és, posant fi al somni.

Vegem un exemple d'un somni propi que vaig tenir fa una setmana:

Estic a una botiga de piercings on m'acaben de posar un aro a l'orella (això és instigat pel desig real de fer-me un piercing) després em veig a casa i el piercing comença a emetre un soroll semblant al que emetria una vespa gegant al fer batre les seves ales. Em miro al mirall i, en efecte, trobo que el meu piercing no és més que una vespa atravessada en la meva orella. En aquest moment, el soroll s'amplifica i de sobte em desperta el soroll de l'alarma.

Hildebrandt va referir-se a aquest fenomen amb "la singular facilitat amb que el somni aconsegueix interpretar en el seu contingut súbites impresions sensorials (com el soroll d'un despertador) convertint-les en el desenllaç, ja paulatinament preparat sobre aquest contingut".

És molt el que ens queda per aprendre sobre els somnis. El que està claríssim, és que la vda quotidiana, el món sensorial i qualsevol estímul (un altre día parlarè sobre com influeixen els estímuls interns) poden afectar i afecten als continguts dels somnis.